Va sentir un xoc a la consciència, un cop fort de maça. Va ser com si el temps s'aturés un moment, i també el seu cor; però al seu costat, al cap de no res, el món va trontollar i va començar a giravoltar a una velocitat aclaparadora. Es va llançar sobre el seu pare i el va sacsejar uns quants cops, per fer-lo reaccionar. En el fons ja sabia que era inútil, però, simplement, no s'ho volia creure.
-Papà! Papà, sisplau, papà, desperta't...
Un sanglot aterrit va trencar-li la veu. De sobte va pensar que potser no era massa tard, que havia de trucar a una ambulància, i potser... Va córrer cap al telèfon i va despenjar-lo.
Però no hi havia línia. En Jack va penjar el telèfon amb violència, ràbia i desesperació; es va eixugar les llàgrimes amb la màniga del jersei, va fer mitja volta i va enfilar-se escales amunt.
-Mamà! -va cridar-. Mamà, baixa corrents, porta el mòbil!
Va ensopegar en un graó i va caure de genolls, però no es va aturar. Es va tornar a aixecar i va seguir corrent:
-Mamà...!!!
Va emmudir de cop, perquè hi havia algú al fons del passadís. Algú que no era la seva mare. Va frenar en sec, desconcertat. Tots dos es van mirar un moment.
Era un home d'ulls de color d'avellana i trets delicats, però amb una expressió dura i un pèl burleta. Duia posada una mena de túnica que li arribava fins als peus, i tenia els cabells foscos i arrissats.
-Qui..., qui és, vostè? -va murmurar en Jack, confós, i amb les ulls encara plens de llàgrimes.
Una altra cosa, però, li va cridar l'atenció. Damunt el parquet, als peus de l'individu de la túnica, s'hi endevinava una ombra, alguna cosa immòbil. En Jack va veure clar què era, i va sentir com les cames li feien figa; va haver de recolzar-se a la paret per no caure.
Era la seva mare, estirada a terra, pàl.lida, amb el cap girat cap a ell i els ulls oberts.
En Jack va sentir que la sang se li glaçava a les venes. No podia ser, tot plegat...
Però no hi havia dubte possible. La mirada de la seva mare era buida, inexpressiva.
Tenia els ulls morts.
-Mamààà!!! -va cridar, fora se si.
[...]
-Papà! Papà, sisplau, papà, desperta't...
Un sanglot aterrit va trencar-li la veu. De sobte va pensar que potser no era massa tard, que havia de trucar a una ambulància, i potser... Va córrer cap al telèfon i va despenjar-lo.
Però no hi havia línia. En Jack va penjar el telèfon amb violència, ràbia i desesperació; es va eixugar les llàgrimes amb la màniga del jersei, va fer mitja volta i va enfilar-se escales amunt.
-Mamà! -va cridar-. Mamà, baixa corrents, porta el mòbil!
Va ensopegar en un graó i va caure de genolls, però no es va aturar. Es va tornar a aixecar i va seguir corrent:
-Mamà...!!!
Va emmudir de cop, perquè hi havia algú al fons del passadís. Algú que no era la seva mare. Va frenar en sec, desconcertat. Tots dos es van mirar un moment.
Era un home d'ulls de color d'avellana i trets delicats, però amb una expressió dura i un pèl burleta. Duia posada una mena de túnica que li arribava fins als peus, i tenia els cabells foscos i arrissats.
-Qui..., qui és, vostè? -va murmurar en Jack, confós, i amb les ulls encara plens de llàgrimes.
Una altra cosa, però, li va cridar l'atenció. Damunt el parquet, als peus de l'individu de la túnica, s'hi endevinava una ombra, alguna cosa immòbil. En Jack va veure clar què era, i va sentir com les cames li feien figa; va haver de recolzar-se a la paret per no caure.
Era la seva mare, estirada a terra, pàl.lida, amb el cap girat cap a ell i els ulls oberts.
En Jack va sentir que la sang se li glaçava a les venes. No podia ser, tot plegat...
Però no hi havia dubte possible. La mirada de la seva mare era buida, inexpressiva.
Tenia els ulls morts.
-Mamààà!!! -va cridar, fora se si.
[...]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada