Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.

dimecres, 17 de desembre del 2008

-I què he dit?
Els seus ulls daurats es varen tornar molt dolços.
-Que m'estimes.
-Això ja ho sabies - li vaig recordar, acotant el cap.
-És igual, és agradable sentir-ho.
Vaig amagar el rostre en la seva espatlla.
-T'estimo - vaig xiuxiuejar.
-Ara ets la meva vida - va respondre simplement.