Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.

dissabte, 18 d’abril del 2009

I tot i així encara t'estimo.
No men volia adonar, però t'estimo. T'estimo com el primer dia. T'estimo sense voler. T'estimo per sobre de tot. T'estimo com mai he estimat a ningu. T'estimo i no t'ho mereixes. T'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo...
[...]
Publicat per a
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)