Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.

divendres, 24 de juliol del 2009

Hi havia una vegada dues trujes, la Maria i la Susana. Eren molt amigues, les dos juntes es menjaven el món i superaven qualsevol obstacle que els hi barres el camí. Reien juntes, ploraven juntes... Eren inseperables i s'estimaven moltíssim.
Un dia, la Susana va coneixer un porquet que es deia Ramón, i malgrat la distància que els separaven, es van enamorar i van començar una nova relació. Els cops que es veien, sempre estaven junts, i la Maria, sempre quedava de segon plat.
Van passar dos mesos i mig, més o menys, i tot seguia igual. Però la Maria savia que algo fallava, que algo havia canviat, savia que hi havia algo diferent, algo que no li agradava, tot i que no savia exactament el què. A més a més, ultimament les dues trujes, es barallaven molt sovint per qualsevol tonteria. La Maria ho savia, ho notava... Però s'ho callava, tal i com havia fet sempre...