Un cop vaig dir-li aquelles paraules, suaument i lentament, vaig aixecar el cap per veure-li la cara. Tenia la mirada perduda, tenia la mirada buida... Només una expressió passava per la seva cara, només unes paraules es llegien als seus llavis, ja que no es podien sentir ni pronunciar.
Amb tot en vaig fer prou. Em vaig girar ràpidament i em vaig arrencar a corre. Només volia córrer i allunyar-me d'ell i d'aquelles paraules. Em pensava que estava preparada per lo pitjor que podia passar, però no podia. No podia sentir com aquells llavis em deien adéu per sempre.
Vaig córrer més de pressa, tant com vaig poder, però quan em vaig girar, ell ja no hi era. Havia marxat...