Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Com et pot arribar a canviar la vida amb un sol dia no?
Gràcies per contestar-me malament; per girar-me l'esquena; per fer-me obrir els ulls d'una vegada; per fer-me adonar que havia d'acabar amb tot això; per deixar-me sola quan marxaves amb ell; per totes les osties que m'he fotut; per totes les llàgrimes; per no preguntar-me que et passa ni una sola vegada; per fingir... Però sobretot, gràcies per deixar-me marxar així com així sense retenir-me ni res.
De veritat, gràcies.

Perquè gràcies a tot això, m'he fet més forta.










Y volveré a ver el cielo,
y tu, estarás diez metros bajo el suelo.