Jo em sento molt sòlida. Gens menuda, sinó alta i ferma, viva i palpitant. És una línia molt palpable, existir o no existir. Ara sóc aquí. Aviat no hi seré. El bebe de la Zoey és aquí. Batega tic-tac. Aviat no hi serà. I quan la Zoey surti de l’habitació, després d’haver signat a la línia de punts, haurà canviat. Entendrà això que jo ja sé: que la mort ens envolta a tots. I que et deixa un regust metal·lic entre les dents.

[...]