Un dia vaig decidir tirar-me desde 3000 metres amb un paracaigudes tota sola. Em vaig enfadar amb el món perquè em vaig adonar de la realitat, i tan bon punt es van obrir les portes de l'avioneta, vaig saltar sense cap mena de dubte ni por. La meva intenció era que quan arribes a baix de tot, no obriria el paracaigudes, ja que no tenia cap motiu per fer-ho.

Però quan vaig saltar d'aquell avió, em van passar un seguit d'imatges pel cap, i en aquell precís instant, em vaig adonar que hi havia una altre realitat amagada. Vaig decidir que quan faltessín 100 metres, obriria el paracaigudes perquè volia viure aquella sensació més temps.

Els 30 segons que vaig trigar en baixar 2800 metres tota sola, van ser els millors moments de la meva vida. Però quan portava 2801 metres, algú em va agafar la mà. Em vaig girar i vaig poder veure com els seus llavis pronunciaven: NO ESTÀS SOLA! Però la veu se la va emportar el vent.
Vam obrir el paracaigudes i vam arribar a terra. La meva segona realitat es va ensorrar per un moment. Els meus 30 segons de glòria es van esborrar tant bon punt em va agafar la mà. I quan va pronunciar aquella frase, em vaig pensar que els meus 30 segons no habien existit mai.

Però quan em vaig aixecar del terra, vaig poder recordar perfectament aquells 30 segons en que em volia menjar el món. I em vaig adonar de que tenia dos opcions: viure 60 segons sola com els 30 d'abans. O viuren 30 més, però amb companyia.
No sé que vull, però se que vull tornar a viure aquells 30 segons un altre cop.