Camino per sota els arbres de la tardor, i quan aixeco el cap, veig a les fulles de colors càlids de tot el paisatge que m'envolta. De tan en tan, sento aquells cruixits que fan quan es desenganxen de la branca i cauen lentament i amb delicadesa al terra, i quan faig una passa, sento com si tingues un paper d'envoltori a les mans, d'aquells de bombolles, i és com si explotes a 20 bombolles de cop. No sé perquè, però em transmet calma i tranquilitat.

La Tardor és una època de l'any en que les coses no van ràpides ni lentes, és una època en que tothom va fent al seu ritme, pas a pas. Uns van més ràpid, els altres una miqueta més lents, però d'alguna manera o altre, les persones avancen. Encara que potser et dona la sensació de que estàs encallat, en el fons saps que estàs avançant.

No se com dir-ho... T'aixeques al matí, i no sens que et toca afrontar un nou dia, sino que has de viure un nou dia, has de disfrutar d'un nou dia que la vida et regala. Perquè d'un dia per l'altre, la vida ja no et regalarà més dies, i quan arribi aquell dia, en voldràs viure molts més.
Simplement és la vida, i no et toca viure-la, sino que l'has de viure.