La meva vida se'n va. Com la cendra d'un cadaver després de cremar-lo, com l'aire mentres vas amb moto per la carretera, com la sorra entre les mans, com una caiguda lliure, com si tot el que està passant no estigues passant... és una sensació tan desagradable. Sents que amb tot el que fas, no vas enlloc, que no serveix de res, i et sens impotent perquè saps que d'un dia per l'altre marxaràs i no hauràs fet tot el que voldries fer. Però alhora sents que no hi pots fer res. Sents que caus per un precipici i que no hi ha cap branca ni cap pedra per aferrar-t'hi, i vas caiguent, a vegades ràpid i a vegades més lent, però vas caiguent, a poc a poc et vas allunyant i ningú se n'adona. Fa temps que ja no hi ets. Fa temps que vas caure per aquell precipici. Fa temps que se t'ha esborrat el somriure que duies a la cara. Fa temps que no vius, ni per ella ni per tu.
Tu també t'has mort.