Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.

diumenge, 17 de gener del 2010

S'ha acabat aquesta sensació. S'ha acabat sentir-se buida. S'ha acabat voler despertar, si vull somiar i creure'm el que vulgui és perquè m'agrada. S'ha acabat mirar-me al mirall i sentir fàstig. S'ha acabat sentir-me insignificant per tothom, perquè jo ho valc i estic aquí, fent camí i avançant. S'ha acabat plorar, sóc forta, no? S'ha acabat pensar cada dia en algú que no es fixarà mai amb tu, el món és molt gran i hi ha molta gent [...]

Sé que puc. Sé que puc amb això i sé que puc amb tot. Sé que sóc forta i que puc aguantar-ho perfectament. Sé que puc tirar endavant carregant una altre vida i viure'n dos alhora. Sé que puc tenir força per nedar un altre cop, ho sé. Sé que, real o no, la tornaré a veure algun dia. Sé que puc. Sé que puc. Sé que puc. Sé que puc. Se que puc. Sé que puc...