-Escolta-diu amb una veu que sona com metralla.
Obro els ulls al màxim i em redreço tant com puc. I escolto.
-Queda't. -I només dient això se li fa un nus al coll, però s'empassa l'emoció i continua.- El que t'ha passat no té nom. No hi ha res positiu en tot això. Però encara hi ha alguna cosa per la qual val la pena viure, i no estic parlant de mi. És que... No ho sé. Potser estic dient collonades. Sé que estic en estat de xoc, que encara no he paït el que ha passat als teus pares, a en Teddy... -i quan diu Teddy, se li trenca la veu i una cascada de llàgrimes l'inunda la cara. I jo penso: "T'estimo".
El sento respirar fondo per calmar-se i alsehores continua.
-L'únic que puc pensar és que seria una putada que la teva vida s'acabés aquí, ara. Bé, ja sé que t'han fotut la vida per sempre. I no sóc tan imbècil per pensar que puc canviar res d'això, ningú no pot fer-ho. Però no aconsegueixo entendre que no et facis gran, que no tinguis canalla, que no vagis a Juilliard, que no arribis a tocar el cello davant d'una gran audiència perquè se'ls posi a tots la pell de gallina igual que em passa a mi cada vegada que et veig agafant l'arquet, cada vegada que em somrius.
-Si et quedes, faré el que tu vulguis: deixaré el grup, aniré amb tu a Nova York... Però si necessites que desaparegui, també ho faré. Hem estat parlant amb la Liz i ella em deia que potser tornar a la teva vida de sempre seria massa dolorós, que potser et resultaria més fàcil esborrar-nos del mapa. I això seria una putada, però jo ho acceptaria. Puc perdre't d'aquesta manera, si no et perdo avui. Et deixaré anar, si et quedes.
Però ara és l'Adam el que es deixa anar. Els seus sanglots ressonen com punys colpejant carn tendra. Tanco els ulls. Em tapo les orelles. No puc veure això. No puc sentir-ho.

Però llavors ja no sento l'Adam sinó aquell so, aquell dèbil lament que en un instant aixeca el
vol es converteix en música celestial. És el cello. L'Adam m'ha posat uns auriculars a les orelles sense vida i em deixa un Ipod sobre el pit. Es disculpa dient que ja sap que no és la meva peça favorita, però que és el millor que ha trobat. Apuja el volum de manera que puc sentir la música flotant a l'aire del matí. Llavors, m'agafa la mà.

És Yo-Yo Ma tocant Andante con poco e molto rubato.
Sonen unes notes greus de piano gairebé com un senyal. Llavors entra el violoncel com un cor que sagna. I és com si alguna cosa explotés dins meu.
Estic asseguda a taula, esmorzant amb la família, bevent cafè calent i rient del bigoti de xocolata d'en Teddy. A fora cau la neu.
Visito un cementiri. Hi ha tres tombes sota un pi en un turó des del qual es divisa un riu. Jec al costat de l'Adam, amb el cap recolzat sobre el seu pit en un banc de sorra a prop del riu.
Sento com la gent pronuncia la paraula "òrfena" i m'adono que parlen de mi.
Camino pels carrers de Nova York amb la Kim, mentre els gratacels ens projectes ombres a la cara.

Tinc en Teddy assegut a la falda i riu tan fort de les pessigolles que li faig, que al final cau.
Estic asseguda amb el meu cello, el que el pare i la mare em van regalar després del meu primer concert. N'acaricio amb els dits la fusta i les clavilles, que el temps i el frec han polit. Ara tinc l'arquet preparat a sobre les cordes i em miro la mà, esperant per tocar.

Em miro la mà dins la de l'Adam. Yo-Yo Ma continua sonant i és com si el piano i el violoncel anessin entrant dins el meu cos igual que les transfusions de sang i el sèrum. I els records de la meva vida tal com era abans i els flaixos de com podria arribar a ser se succeeixen vertiginosament. Sento com si no pogués seguir-los el ritme, però continuen venint-meal
cap i xoquen entre ells fins que ja no ho puc suportar. Fins que no puc estar així ni un segon més.

Es produeix un flaix encegador, una fiblada de dolor que m'esquinça per un instant, un crit silenciós del meu cos destrossat. Per primera vegada, sento que quedar-me serà molt dolorós.
Però, aleshores, sento la mà de l'Adam. No la noto ben bé, però la sento. I ja no estic arraulida a la cadira. Estic estirada al llit de l'hospital, novament dins el meu cos.
L'Adam està plorant, i jo, en alguna part de dins meu, també ploro, perquè per fi puc sentir alguna cosa.

No sento només él dolor físic sinó també tot el que he perdut i és molt gros i catastròfic, i em deixarà un cràter tan profund que mai res no podrà omplir. Però també sento tot el que tinc a la meva vida, que inclou el que he perdut i també l'enorme incògnita del que encara em pot oferir. I tot plegat és massa. Els sentiments s'amunteguen i em sembla com si tingués el pit a punt de rebentar. L'única manera de suportar-ho és concentrant-me en la mà de l'Adam. Que agafa la meva.

I de sobte, necessito agafar-li la mà més que res en aquest món. No només que me l'agafi ell, sinó agafar-li jo també. I intento dirigir cada petita espurna d'energia que m'ha quedat cap a la meva mà dreta. Estic dèbil i això em resulta tan difícil... És el més difícil que hauré de fer mai. Intento reunir tota la força que l'avi i la iaia, la Kim, les infermeres i la Willow m'han transmès. Intento reunir tots els ànims que el pare, la mare i en Teddy em donarien si poguessin. Intento reunir tota la meva força, concentrar-la, com si es tractés d'un raig làser, als dits i al palmell de la meva mà dreta. Me la imagino acariciant els cabells d'en Teddy, agafant l'arquet a punt de tocar el violoncel o entrellaçada amb la de l'Adam.
I aleshores faig força.

Al moment defalleixo, esgotada, sense tenir la certesa de si realment he fet el que acabo de fer. Sense saber exactament el que representa. Si s'ha detectat. Si significa alguna cosa.
Però llavors noto com l'Adam pressiona amb més força, i, en lloc de la mà, sembla que m'agafia tot el cos. Com si em pogués aixecar d'aquest llit. I després sento una inhalació brusca seguida del so de la seva veu. Avui és la primera vegada que el sento de debò.

-Mia? -em pregunta.