Ho recordo. Ho recordo com si fos ahir mateix. Estava malalta i em vaig quedar a casa tot el matí, a la tarda, jo i la meva mare teniem planejat anar al cine, a les dos ens feia molta ilusió anar a veure el reportatge de Michael Jackson.
Estava a casa amb la Núria, em va passar a veure i estavem a la meva habitació parlant i rient, mentres m'emprovava roba per anar a Girona. Era l'hora d'anar cap al cine, al final em vaig decidir per uns leggins i la sudadera vermella de Loreak Mendian. La Núria va marxar cap a casa seva amb moto, i jo i la meva mare vam agafar el cotxe amb direcció Girona.
Abans d'arrencar em trec el mòbil de la butxaca i el poso a la guantera del cotxe. Algo no anava bé. "Perquè t'emportes el mòbil?" Em va preguntar la meva mare. "No ho sé, vaig respodre. És la costum". Rotundament, algo no anava bé. Algo fallava a la seva expressió de la cara, m'amagava algo. No vam parlar durant mig trajecte, justament, fins que va sonar el mòbil. La meva mare es va desviar expressament del camí i es va aturar en camí tallat. Era la Marina.
Em va caure el mòbil, el meu cos no responia a cap estimul. Em vaig quedar immòbil. Era impossible, no podia ser. Al cap de 10 segons vaig reaccionar. El primer impuls va ser obrir la porta del cotxe i sortir corrents, corrents tan lluny com pogués. Atrevessar tots els camps i amagar-me on fos, on ningú em pogués trobar. Però la meva mare em va frenar. Em va agafar a la força i em va abraçar. No. Era impossible, no podia ser. Em vaig posar a cridar i a rebutir patades i cops de puny al cotxe. El meu cos no responia, no era jo. El meu cap no processava absolutament res de res. Estava en estat de shoock. Vaig voler tornar a obrir la porta però la meva mare plorant em va agafar encara més fort i no em va deixar anar. No sabia que dir-me, tampoc l'escoltava. Vam fer mitja volta amb el cotxe, camí cap a Banyoles. Els punys de la sudadera van quedar negres, des d'aquell dia, no le rentat.
Aquella nit no vaig dormir.