I el tren avança, avança sense parar, ràpid. Mires per la finestra i veus les cases, els pisos, les carreteres, els cotxes, les muntanyes i el mar... tot el paisatge que va canviant, que va passant. La ciutat es queda endarrere, les persones van passant. Ara les veus, de sobte, ja no hi són. Un cotxe que se'n va. Un adèu, un peto. Curt, ràpid, sense temps, sense sofriment. Un tren que avança, una llàgrima que cau. La impotència de perdre els dos extrems de la teva vida. La ruptura d'un bucle. Una història prohibida.
Els moments es queden endarrere, passen, volen, s'acaben. Els records es queden a dins, gravats, tatuats, impossibles d'esborrar, impossibles d'oblidar. Encara que volguessis.