Un any i 10 dies. M'agradaria trucar-te, saber com estàs, amb qui estàs i què estàs fent. Si plores o somrius. Si odíes o estimes. Si retrocedeixes o avances. Si penses amb mi o m'has oblidat. Si has deixat de somiar o si els teus somnis segueixen en peu. 
Em moro de ganes d'agafar el telefón i sentir la teva veu. Sentir el teu somriure i les teves ganes de viure, els teus crits i els teus insults, la teva felicitat... saber que segueixes respirant.
Coses a qui no puc explicar a ningú, deixar-t'ho anar a tot. Sense embuts; tal i com ve. I tu, per més negre que fós, en treuries la llum; o si més no, em faries sentir millor. He perdut Olga. Per la por a estimar, per la por a esperar, per la por a confiar, per la por a la traïcío que he fet, per perdre el cap, per sortir de casa, per oblidar-me del món, per no pensar, per arriesgar, per passar-m'ho bé, per voler viure... Ho he perdut.
La persona que em va regirar el món d'un dia per l'altre sense avisar. La persona que va deixar de ser el que era per passar a ser algo més. Diuen que quan tens l'amor, perds l'amistat; i que quan tens l'amistat, l'amor s'ha esfumat; ja que les dues coses no són compatibles i no poden conviure juntes. Jo no. Jo ho he perdut tot.
Somnis. Somnis que tenia per complir s'han desfet del tot. Tot els plans de futur s'han destrossat. Només en perdura un. Tot es queda en records. Com totes les coses que passen a la vida. I jo, jo no puc viure de records.
Promeses. Promeses que es van fer al seu dia, al passat. I ara tot queda endarrere perquè formen part del passat. Perden el sentit, el motiu. Una paraula escrita a l'habitació feta en temps en què tot era diferent.
Paraules. Paraules que se les emporta el vent. Que perden tot el seu contingut. Veritats a mentides. Buides o plenes. Que ja no hi són. No hi ha res permanent.
T'estimo's. Sempre te'ls vas callar. Inseguretat. Por. Por a estimar, por a donar-ho tot. Por a patir, por a la distància. Por a les il·lusions. T'estimo's que queden endarrere, però no a l'oblit. T'estimo's que t'agradaria tornar a sentir, però que és massa tard.
Cançons. Cançons que vàrem fer nostres en una abraçada; en un peto. Cançons que repeteixes un cop darrere un altre, buscant un perquè.
Nits. Les millors de la meva vida. On no puc esborrar els records. On no puc oblidar aquells moments envoltats de màgia. On tot em retruny cada dia dins del cap. 
Dies. On potser m'amagava dins meu. On potser tenia vergonya. Però era tot més fàcil, algú m'esperava.
Felicitat. La millor setmana de la meva vida. Els meus dies de felicitat. Tot lo que volia ho tenia. Ell. Els meus pares. La meva millor amiga. No necessitava res més en aquells moments; era completament feliç. Per primer cop, em sentia afortunada. Felicitat que ja no hi és.
Celos. Cada cop que n'havies sentit per coses insignificants o no tan insignificants. Cada cop que t'havies menjat el cap pensan-t'hi. Cada cop que el trobaves a faltar com mai. Cada cop que volies abraçar-lo. I ara vols, però no pots. I ara el trobes a faltar, però ja és massa tard.
Somriures. quan menys ganes en tenies, quan menys volies, quan no tenies raons per fer-ho. Llavors venia fent tonteries, dient coses estúpides. I pensaves: "però que fas? Estàs perdent el temps. No veus que no podràs?"  Però llavors de cop i volta, inconscienment se't dibuixava un somriure a la cara. I et preguntaves: "però com cullons s'ho ha fet?! No pot ser! Quina ràbia!" Però era inevitable, sempre ho aconseguia.
Gràcies. Tants de cops que ho vas sentir. Tants de cops que ho vas dir. Tans de cops que sents que t'has quedat curta. Tants de cops que ho continuàries dient. Tantes coses que no es poden agraïr. Tantes coses que deus i que t'agradaria tornar. Tant que deus, i així ho pagues.
Caigudes. Quants de cop vàres caure? Quants de cops t'has aixecat? Quants de cops tenies la seva mà? Quants de cop t'ha ajudat... Perquè?! Perquè ho vas fer estúpida...
Cartes. Per reis. Per aniversari. Per tan sols alegrar ni que fos una mica el dia. Per demostrar qui sap què. 
Enyorança. Tots els cops que haguessis agafat un tren en aquell moment. Tots els cops que havies contat els dies. Totes les ganes de veure'l. Tots els cops que l'enyoraves. Que l'enyores.
Moments. Moments, moments i més moments que no canviaria per res. Que si pogués hi tornaria. Però tan sols es converteixen en records perquè passen a formar part del passat. I el passat ja no és pot tocar, no es pot retrocedir. 
I només sabem valorar les coses quan les perdem. 
Estúpids humans. Estúpides cagades. 
Només queden els records un altre cop. I jo no puc viure de records. 
I ara estic aquí, t'ho explicaria tot. Però no puc. No hi ets. No et trobo. I ho haig de deixar tot aquí, en un putu blog que no té cap mena de sentit. JODER!