Aquesta història m'ha tornat a absorvir. Com tots els records que comporta, que et tornen a la ment un per un, fugaços. Intentes no recrear-t'hi, però és inevitable. Pollo. Va marxar. Igual que tu. Sense un perquè. Inesperadament. D'un dia per l'altre, sense avisar. Sol. Perdut. Sense on anar. Sense un lloc on amagar-te. Cridant al mig de la carretera. Sense res. I dos anys després, els records segueixen vius, bategant a cada instant, on encara desborden llàgrimes de tristesa, de dolor. 
A vegades, als llibres, és l'únic lloc on podem trobar algú que ens entengui. Fins i tot, quan no ens entenem ni nosaltres mateixos.
Step.