Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Tinc la sensació de que cada dia sóm diumenge. Que cada dia és un dia feixuc, sense ganes de sortir al carrer, sense ganes de fer res. Només de tancarte a la teva habitació i no sortir-ne fins l'andemà. Dies depriments, sense cap mena de sentit. Quina merda... 
Podria haver estat a tans de llocs, i al final sempre acabo en el mateix.