No puc evitar recordar el novembre del 2010. Mirar endarrere i preguntar-me com és que estic viva. Com m'ho vaig fer per sobreviure. Per aguantar aquell infern. Quan no em quedava res; quan no tenia ningú; quan em vaig quedar completament sola. "Em vull morir." I ho repetia un cop darrere l'altre. On ningú em sentia, ningú em venia a buscar. Aquells extrems on vas arribar. Les pitjors setmanes de tota la meva vida. Els pitjors dies. Les pitjors nits. On em feia por entrar a la meva habitació. Em feia por intentar dormir per si no ho aconseguia. Em feia por cada un dels objectes que tenia la meu voltant. Em feia por mirar-me la mirall. On no podia. No podia amb tot. Però tot i així, va passar.


I ara?
Ara, segueixo aquí. Endavant. Amb pit i collons. Aguantant-ho tot. Amb qui vull. Amb por, si. Moltíssima por. Però aquí estic. Recordant, i avançant. Si més no, amb l'intenció de continuar lluitant.