Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.

dilluns, 11 d’abril del 2011

És com si tots els teus objectius s'hagin esfumat. És com sentir-se sol al mig de l'aigua. Sense saber perquè toques la paret. Sense saber perquè saltes del trampoli. Sense saber perquè fas una voltereta. Sense saber perquè nedes.
Publicat per a
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)