Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.
diumenge, 3 d’abril del 2011
És de nit. Un record dins del cor, ella hi és a dins... Els seus ulls són brillants. Un somriure extravagant. Ja no hi és, le perduda, va marxar lluny del meu abast... i sempre estarà al meu cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada