Tu no saps quants minuts de buidor hi ha en una hora morta, ni quantes hores perdudes hi ha en un dia d’aclaparament, ni quants dies de por hi ha en un mes fosc, ni quants mesos de dolor hi ha enmig d’una depressió que no et deixa respirar i et consumeix minut a minut, hora a hora, mes a mes.
2 comentaris:
No et diré que siguis forta, o més passota, ni que lluitis o et rendeixis, només que siguis tu mateixa, petita. Amb els teus somriures, les teves bogeries, els plors, i tot allò que necessitis per sentir-te viva. Si et tingués davant t'abraçaria, però és difícil fer-ho a tants kms. Un acaba aprenent a viure en la realitat que li ha tocat, només espero que no perdis temps fent-ho i passis directament a la pràctica... Ànims!
ets genial..
Publica un comentari a l'entrada