Un cop de puny i esclates a plorar. Tornant de Girona veus l'esglesia de Cornellà i recordant tornes a plorar. Arribes a casa i plores perquè ningu et ve a rebre com abans. Pujes a la teva habitació i t'enfonses en veure la seva foto. Com voleu que somrigui? Com voleu que sigui feliç? Si sense ells jo no puc. Només visc de records, només visc del passat. Mai penso en el futur simplement perquè no el veig sense ells. No puc més. No ho aguanto més. És com si estigues encadenanda a tots aquests records. És com si no visques. Com si cada dia passes perquè si, perquè ha de passar i prou. Com si cada dia fos un dia buit, sense res interessant. Te'n vas a dormir com si no hagues passat res, com si el temps no hagues passat i tot seguis igual. Com si jo estigues aturada en el temps, en el passat. Com si m'hagues quedat a més de 2 anys endarrera, on tot estava desordenat, però bé. On ella em feia somriure, i sempre tenia algu a casa que em feia companyia i m'estimava. Jo no puc carregar amb tot això. No puc més. I l'ansietat em persegueix. I les nits sense dormir continuen. I el dolor no se'n va. Estic lligada al passat, i per més que miri endavant no puc. No sóc capaç. Només sóc capaç de mirar endarrere i recordar. No sóc forta. Mai ho he sigut. No puc.