Acabavem de fer un exàmen de recuperació, divendres 19, l'últim dia d'examens. Jo sortia per la porta de l'institut i de cop, vaig sentir la teva veu que em cridava desde lluny: "Vergès!", et vas acostar i em vas dir que vingues a la festa que estaveu preparant per ells, que ja ho tenieu quasi tot enllestit, que us ho havieu currat molt, i que estaria bé que hi anés. Em vas fotre un cop dels teus a l'esquena, i vas marxar. 

Aquell mateix dia, agafo un tren. Quan arribo, em truquen. El segon cop que em truquen per una cosa així. Ho odio. Ja no hi eres. Una puta moto et va matar. Una puta moto un altre cop. I em pensava que era tot una broma un altre cop. I vaig començar a trucar a gent desesperada. No podia ser. Ell? No. I vaig trucar, i uns em deien que hi eres, altres que no hi eres... I l'endemà vaig tornar... i va ser el pitjor adéu de tots. No sé com vaig tenir el coratge de tornar. No sé com vaig tenir les forces per aguantar-ho. No sé com va poder passar tot tan ràpid. Aquell mateix matí, t'acabava de veure ben content i somrient com sempre. Aquella mateixa tarda, ja no hi eres. Perquè...? 

Hi ha tantes preguntes que no tenen resposta. Hi ha tens perquès sense una continuació. Hi ha tantes persones que es queden soles... Hi ha tantes persones que se'n van... I mai sabrem el perquè. Mai sabrem qui decideix a qui li toca viure i a qui no. Mai sabrem a qui li toca demà. Però aquell dia et va tocar a tu. I malgrat tot, sé que siguis o siguis, si és que hi ha alguna cosa més després de tot això, sé que estaràs bé, rient, amb la teva veu de pagés, cridant i fotent cops a l'espatlla a tothom... Eres únic. Valent. Sincer. Bona persona, i amb dos collons. I t'asseguro que el teu record segueix aquí, viu. 

T'estimo.