FEAR IS A LIE.

Prou. Prou de records. Del passat. M'he begut l'enteniment. Tard o d'hora, el que has deixat enrere t'atrapa. I les coses més tontes, quan estàs enamorat, les recordes com les més boniques. Perquè la seva senzillesa no té rival. Em vénen ganes de cridar, en aquest silenci que em fa mal. Prou. Deixa-ho córrer. Posa les coses al seu lloc. Passa pàgina. Tanca amb doble clau. Al fons del cor, en aquella cantonada, en aquell jardí. Unes flors, una mica d'ombra i el dolor. Posa'ls tots allà, sobretot ben amagats, on no facin mal, on ningú els pugui veure. On no els puguis veure tu. Ja està. Altre cop enterrats. Molt millor així. Molt millor.

Decepció. Què esperaves? Respecte, potser? Més temps, potser? De veritat? 
Com es pot ser tan... estúpida? Idiota? Em quedo curta. Com odio.

La bellesa d'un amor, la veus perfectament només quan l'has perdut.

Aquella ciutat fa olor a tu. Els seus carrers, les places, els parcs, les aceres, els edificis... tot. Era com rebovinar en el temps i veure'ns allà. I no. He decidit que no m'agrada rebovinar. Que no m'agrada la nostàlgia que em porten aquests records. Que no em puc torturar més. Encara que no torni a estimar mai més, encara que no em torni a il·lusionar mai més, encara que no torni a sentir mai més... hi ha coses a la vida, en què per passar pàgina d'una vegada, convé cremar el llibre sencer.

Viviré lejos del asfalto, 
lejos de tu piel. 

50