L'empenta que necessitava, la flama que estava apagada, l'aire fresc que tan anhelava, les ganes de continuar lluitant...
Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.
dimarts, 30 de setembre del 2014
Les coses que més desitges, arriben quan menys de les esperes. Inclós aquelles que et pensaves que et quedaven a quilometres lluny i que eren impossibles. Mai hauria dit que pujaria a aquest escaló tan alt, mai hauria dit que podria fer-ho i que podria estar aquí. Terceres del món absolutes, després d'una carrera increïble, després d'entrenos interminables, després de voler tirar la tovallola una vegada i una altra vegada... Després de tot, tot arriba.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)


