Era com si estigués atrapada en un d’aquells malsons terrorífics en els quals has de correr fins que t’esclaten els pulmons, però no pots moure’t prou de pressa. Mentre em debatia per obrir-me camí entre la multitud indiferent, semblava que les cames m’anaven més i més a poc a poc, tot i que les broques del rellotge de l’enorme campanar no s’alentien. Amb una força implacable i espietada, avançaven cap al final... El final de tot plegat.

Malgrat tot, no era un somni i, a diferència dels malsons, no corria per salvar la meva vida, sinó per una cosa infinitament més valuosa. Aquell dia la meva vida em semblava ben poca cosa.