Serà com si no hagués existit mai. Aquestes paraules em ballaven pel cap, sense la nítida claredat de l’al.lucinació de la nit anterior. Només eren paraules, sense so, com les lletres d’una pàgina. Només paraules, però em varen esquinçar el forat del pit fins a obrir-me’l de bat a bat. Vaig frenar de cop, ja que sabia que no havia de conduir en aquelles condicions.
Em vaig arraulir i vaig prémer la cara contra el volant, tot mirant de respirar sense pulmons.
Em vaig preguntar quant duraria tot això. Potser algun dia, d’aquí molts anys, si el dolor disminuís fins al punt de resistir-lo, seria capaç de recordar aquells pocs mesos que sempre serien els millors de la meva vida. I, si mai el dolor s’afeblia prou per permetre-m’ho, estava convençuda que estaria agraïda de tot el temps que ell m’havia donat. Més del que havia demanat i més del que em mereixia. Potser algun dia seria capaç de veure-ho així.
Em vaig abraçar amb força. Com si no hagués existit mai, vaig pensar, desesperada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada