El trist record

Eren les 6 de la matinada i de s'obte va sonar el despertador.
-Riiing, riiing, riiing...
Ella cansada de sentir aquell so tant molest, va aixecar la mà i el aturar. No suportava la ideea de tenir que passar un altre dia enmig de la multitud. Va decidi quedar-se 5 minuts més romancejant en aquells llençols, els mateixos de fa quatre setmanes que encara desprenien la seva olor, la olor d'aquells petons que li feia i el record d'aquelles nits els dos junts. Un dels millors records que li quedava.

Finalment es va aixecar, se'n va anar a la cuina i es va preparar un cafe amb llet amb tres terroses de sucre. No podia entendre perque s'aixecava, no l'esperava ningú... Es va acabar el cafe i se'n va anar a l'armari per decidir-se que es posaria. Encara quedava la seva roba... Els records la van envair i ella s'entendri i de camí a l'insitut se li escaparen unes llagrimes plenes de tristor. Mai es podria alliberar d'aquell passat, ella voldria fer marxa enrere al temps i canviar tots els fets, però sap perfectament que això no pot esser, no si pot fer res per canviar el passat, per més que ho desitgem no ho podem fer.

No va tenir el suficient valor de creuar la porta , no tenia prou força per enfrontar-se al que l'esperava alla dins, era el trenté dia que no la va poder creuar. Tot era massa recent i les ferides no estaven cicatritzades...
Sense saber on anar sempre acabava anant al mateix lloc, allà on el sentia més aprop, allà on li venien al cap totes les estones junts i tots els moments, a l'abre màgic del bosc.

Feia un mes estaven els dos junts allà, disfrutant del moment i desconectant de la realitat, en el seu propi món on tot era de colors, tot era com ells desitjaven. Era la millor etapa de la seva vida. Però la felicitat es va rompre, i va passa a tristesa i dolor, i més dolor.

Ella no podia, no se'n podia fer l'ideea, no podia, era massa per ella, se li va caure el mòn a sobre. Ell era el seu tot, la seva vida, la seva felicitat, el seu univers, tot. Va decidir tornar a casa seva i no sortir fins al cap d'una setmana. No podia enfrentar-se amb la realitat, no podia creuar la porta del pis, no tenia prou valor, no tenia gens de força. Era dèbil... Les forces que li quedaven se les havien emportat les llagrimes. Des d'aquell moment no ha pogut sortir d'aquell pou i cada dia es repeteix la mateixa història. Es planta 5 minuts d'aban de la porta de l'institut, pero sempre acaba marxant i en direcció a l'arbre màgic i es quedava alla assentada, tan si plovia, pedregava o hi havia tormenta. Cada dia s'estava allà. Potsè es pensava que en qualsevol moment tornaria? S'havia tornat loca?

Eren les 6 de la matinada i de s'obte va sonar el despertador.
-Riiing, riiing, riiing...
Ella cansada de sentir aquell so tant molest, va aixecar la mà i el aturar. No suportava la ideea de tenir que passar un altre dia enmig de la multitud. Va decidir quedar-se 5 minuts més romancejant en aquells llençols, els mateixos de fa quatre setmanes que encara desprenien la seva olor, la olor d'aquells petons que li feia i el record d'aquelles nits els dos junts. Un dels millors records que li quedava.
Finalment es va aixecar, se'n va anar a la cuina i es va preparar un cafe amb llet amb tres terroses de sucre. No podia entendre perque s'aixecava, no l'esperava ningú...

[...]