-(...) no vull que vinguis amb mi.
Va dir aquestes paraules a poc a poc i amb cura, amb aquells ulls fred clavats al meu rostre, observant-me mentre assimilava el que de dobò m'estava dient.
Es va fer el silenci mentre em repetia mentalment aqeulles paraules diverses vegades, analitzant-les bé per extreure'n l'autèntic significat.
-No... em... vols? - vaig provar d'expressar-ho amb aquestes paraules, confosa per com sonaven si es deien en aquest ordre.
-No.
Vaig clavar-li la mirada, sense entendre res. Em va tornar a mirar sense cap mena de remordiment. Els seus ulls eren com de topazi: durs, clars i molt profunds. Em donava la sensació que podia veure el seu interior, de llargada infinita, però en la seva profunditat sense f

ons no podia veure cap mena de contradicció amb les paraules que havia pronunciat.

[...]