Estimada amiga

Estimada amiga. Avui t'escric perquè és un dia molt especial. No sé ben bé per on començar, però la veritat és que tinc tantes coses per dir-te. Tot va començar un dia que la meva mare va decidir apuntar-me a un esport, en concret, un de molt peculiar, anomenat natació. Consisteix en saltar desde un trampoli, fer quatre piscines, i arribar a la paret el més ràpid que puguis. Al principi, ho veia tot tan fàcil, pensava que seria tirar-me des del podi com si res, i arribar a la paret de seguida. Però, ho vaig provar, i no va ser així. Quan em vaig tirar, vaig veure que no arribava mai i que em cansava molt, que com més avançava, tenia la sensació que reculava i que la paret cada cop era més lluny. En aquell moment, em vaig sentir inútil i em vaig adonar que estava perdent el temps, notava que la broca del segons anava passant i jo no em movia, em quedava alla aturada. Ningú s'adonava que ja no podia més i que no arribaria a l'altre banda. Ningú m'oferia la mà per poder-mi recolzar. Ningú em donava suport per continuar. Em sentia perduda, en un món que no era le meu, em preguntava com havia anat a para allà al mig, sense saber que fer ni com reaccionar. Fins que vas apareixer tu i em vas donar la mà. Em vas dir que no permetries que em quedes allà tirada i m'ajudaries a tirar endavant. Aquell dia em vaig adonar de seguida que havia trobat un àmic.

De mica en mica, em vaig anar esforçant cada dia més per poder seguir endavant i no aturar-me. M'esforçava per no quedar-me endarrere i per sobreviure en aquell món. Tu em vas donar les forces per continuar quan tothom em va donar l'esquena. Tu vas ser l'única persona que em va fer costat i no et vares separar de mi. Em vares entendre i em vas donar suport en tot moment per no rendir-me. Cada cop que m'animaves, m'omplia de joia i em feia sentir viva, era com si m'arrivessin de cop totes les forces que necessitava per arribar a l'altre costat. Era una sobrecàrrega d'energia que feia, que em veies capàç de saltar sense pensar-m'ho dos cops. Eres la meva mitat, eres la meva millor amiga. D'àmics ni pot haver de molts tipus, però de vritat, només un o dos.

Van anar passant els anys, i ens anavem fent grans. Ja no erem infants. Les coses havien canviat, però tu i jo seguiem com sempre. El lligam que m'únia a tu, era massa fort perquè algú el pogués trencar així com així. Em vaig aferrar a aquella amistat, convençuda que no em passaria dos cops, que d'amics, només se'n pot tenir un. I van passar més anys, i més, i més. Vam acabar l'escola de primaria i vam passar a l'ESO. Ja teniem una gran quantitat d'històries nostres per explicar. Històries divertides, qüotidianes, dramàtiques, terrorifiques.. Totes les que volguessis. Només n'hi havia una que no podiem explicar: la de l'odi, la distància, la rabià, la por...

Al cap d'un any, les coses van començar a canviar, de mica en mica, es va formar un mur entre tu i jo. No m'ho volia creure, et notava cada cop més distant, però com que no m'ho volia creure vaig continuar fent com sempre. Però tot el que feia era inútil, tu te n'anaves i jo no et podia retenir. Era com si haguesis estat tancada durant molt de temps en una gàbia, no aguantaves més, i havies de surtir. Volies ser lliure i deixar enrerre el teu passat i les persones que hi havien en ell. En aquell moment no ho podia entendre, estava massa confusa i tenia massa por. No volia perdre el que sempre havia tingut. No et volia perdre, eres massa. No volia pedre la teva confiança i aquella amistat. Cada cosa que feia, la feia malament. Et volia demanar que et quedesis amb mi i que no marxesis del meu custat, que jo sense tu no podria seguir. Que tu m'havies ensenyat el camí, i que jo no el podria continuar fent sola, que et necessitava! Però no hi podia fer res. Era massa tard... Vas agafar els teus ideals i les teves opinions, i no en vares surtir. Vas marxar com si res. Com el vent, com si volguesis borrar tota la nostra història i fer com si mai hagués passat res.

Et parlava i no em miraves, em giraves la cara. No ho volies veure, però em feia molt de mal. Cada cop que passaves per el meu costat i no em miraves, em matava. Cada cop que veia que parlaves amb tothom menys amb mi, em matava. Cada cop que revivia la nostra història dins de la meva ment, i obria els ulls i reflexionava sobre la realitat, em matava. Cada cop que notava que ja no hi eres i que et necessitava, em matava. Estava sola. Per el meu egoïsme, em vaig quedar sola. Completament sola. Només pensava amb mi i no vaig tenir present que anhelaves la llibertat i que volies marxar. Necessitaves marxar i distanciar-te de mi.

Vaig decidir que ja s'havia acabat plorar i que seria forta, tal i com ho eres tu. Vaig decidir que no em deixaria trepitjar més, i que m'hauria de fer valer per mi mateixa. Em vaig prometre que no vessaria ni una sola llàgrima més per tu, perquè ja n'eren masses. Em vaig aixecar, i em vaig posar a caminar per el meu propi preu. Al principi em va costar, però barrejant el sentiment d'odi i ràbia amb la buidor que tenia a dins, em va ser més fàcil posar-me dreta. Vaig anar avançant i vaig crear un mur que m'allunyes de la nostra història. Un mur, que per més cops que la reviviis, no em fes mal. Al contrari, que em fes sentir ràbia, odi i dolor. Era l'única manera que tenia de tirar endavant. Vaig prometre que cap més llàgrima, i així va ser. Amb la penombra que tenia a dins, vaig trobar una altre manera de buscar aquelles forces que només tu em donaves i vaig aporfitar-les tan com vaig poder. A dins meu, tot estava tacat de dolor.

De mica en mica, vaig aixecar el cap, i vaig veure que jo no era la única persona que estava passant per això. Certa persona (Paula) estava feta un manyoc. Ens vam fer costat l'una a l'altre saben per el que passavem i vam decidir tirar endavant. Jo sabia que no era bo que em tornes a recolzar amb algu altre, que en qualsevol moment se'n podria anar, però no ho vaig poder evitar. El meu mur, va caure i vaig deixar entrar a aquell personatge a dins meu. Sabia que no seria el mateix que quan hi eres tu, però em vaig decidir a tirar endavant tan punt vaig vessar la ultima llàgrima per tu, i així va ser. Em vaig adonar que vaig trobar algú amb qui podria passar-hi milers d'històries de tot tipus, diferents, però semblants a les davants. Si, ho vaig saber de seguida, vaig trobar un altre àmic.

Va passar un any, i després d'un parell de campionats juntes, vaig veure un bri d'esperança entre el mur que ens separava. Ho donava tot per perdut, però aquells dies, vaig veure que quedava una minima possibilitat de que les coses poguessin anar una mica, encara que fos una mica, millor. Van passar mesos i la distancia que ens separava semblava que, molt a poc a poc, s'anava escorçant. Vaig aprofitar-ho, no la volia cagar tal i com havia fet abans, però tampoc em vaig voler donar per vençuda ara que vaig tornar a veure la llum. A mesura que van anar passant mesos, les coses es tornaven més suaus. Quan et parlava em miraves, fins i tot tu em parlaves a mi. De mica en mica, em vares començar a explicar coses, que, per més simples que fossin, per mi eren molt importants. Passaven dies, i ens explicavem el dia a dia i les situacions en que ens trobavem. No voliem parlar del passat, ja que va ser molt dur. Però si que voliem parlar del present. Vaig recuperar una mica la teva confiança, no era la d'abans, però, en tenia una mica i amb això ja no em sentia tant buida. Des del primer moment vaig saber que res tornaria a ser com abans, però aixó no volia dir que no hi pogues haver amistat. Encara que fos diferent, estava disposada a fer que les coses funcionesin. Passaven dies, i les coses anaven més bé, m'ho passava bé al teu costat.

Fins que ha arribat al present. Si pogues tornar al passat i rectificar totes les coses que vaig fer malament, em quedaria allà de la feina que hi tindria. Me n'arrepenteixu molt del passat, però se que si no hagues passat el que va passar, ara mateix no estariem com estem. Ara mateix podriem estar pitjor, molt pitjor. He decidit no mirar més endarrere, no mirar tot el dolor i el mal que ens vam fer l'una a l'altre. He decidit a mirar aquelles històries que sempre recordaré amb un gran somriure als llavis. Els tendres moments d'amistat que ens unien i amb totes les situacions que ens trobavem. He decidit seguir al teu costat, i quedarmi per molt de temps, fins que tu en tinguis prou. Si em necessites, seré aquí. Intentaré no fallar-te com molts altres cops, espero fer-ho bé. Tens el meu suport amb tot el que necessitis, i si mai et falta algo, no dubtis en demanar-mo. Que la nostra amistat s'hagi recuperat, és tot un regal per mi.

Amb un simple text com aquest, he volgut reviure la nostra històra per últim cop. Ara només et puc agraïr tot el que has fet per mi i el que vas deixar de fer. Gràcies per tots els moments que vas estar al meu custat i els que no. Gràcies per fer-me forta, i mostrar-me el camí que havia d'escollir. Gràcies per ajudar-me sempre en tot moment, i entrendre'm. Et podria donar mil gràcies, agrain-te tot el que has fet per mi tota la teva vida, però m'has d'entendre, no acabaria mai.

Així que Elena, ara només em queda felicitar-te per els teus 16, ja que no els he pogut celebrar amb tu degut a la distància (tu a França i jo a València xd). Esper-ho que hagis disfrutat del dia ja que et mereixes això i molt més. Són molts d'anys al teu costat i lo millor de tot això, és que tots tenen alguna cosa especial.

P.D. He aconseguit escriure una carta sense prounuciar la paraula t'estimo, que logicament, ja saps de sobres que si :)