-Ets un monstre –xiuxiueja.
M’he de tapar les orelles.
S’acosta i m’agafa totes dues mans. L’alè li fa pudor de tabac ranci.
-No em vols deixar res?
-Aquí no hi havia ningú!
-I per això se t’ha acudit destrossar-ho tot?
-On eres?
-Era al supermercat. Després he anat a l’hospital a veure’t però ja no hi eres. Tots estàvem molt preocupats.
-M’importa una merda pare!
-Doncs a mi no. A mi no que no m’importa una merda! Això et deixarà totalment esgotada.
-És el meu cos. Puc fer el que vulgui!
-Així doncs no t’mporta el teu cos, ara?
-No. Ja n’estic tipa. Estic tipa dels metges, de les agulles, de les anàlisis de sang i de les transfusions. Estic tipa d’haver d’estar-me al llit un dia rere l’altre mentre tots vosaltres continueu fent la vostra vida. Ho detesto! Us detesto a tots! L’Adam ha anat a fer una entrevista per entrar a la universitat, ho sabies? S’hi estarà anys fent el que li agradi fer, mentre que a mi em colgaran sota un munt de terra d’aquí a unes quantes setmanes.
El pare es posa a plorar. S’esfondra al llit, s’aguanta el cap amb les mans i plora. No sé què puc fer. Per què és més feble ell que jo? M’assec al seu costat i li toco el genoll.
-No vull tornar a l’hospital, pare.
Es frega el nas amb la màniga de la camisa i em mira.
S’assembla a en Cal.
-De debò que ja n’estàs farta?
-Ja en tinc prou, de debò.
L’envolto amb un braç i ell inclina el cap sobre la meva espatlla. Li acaricio els cabells. Sembla que flotem amb una barca. Fins i tot entra un airet per la finestra oberta.
Ens estem asseguts una bona estona.
-No se sap mai; potser no em moriré si sóc a casa.
-Seria meravellós que no et morissis.
-Faré batxillerat. Després aniré a la universitat.
Fa un sospir, s’estira al llit i després tanca els ulls.
-És una bona idea.
-Tindré feina i potser algun dia tindré fills: en Chester, en Merlín i la Daisy.
El pare obre un ull un segon.
-Que Déu els empari!
-Seràs avi. Et vindrem a veure molt sovint. Durant anys i anys et vindrem a veure, fins que en tinguis noranta.
-I després, què? Ja no vindreu més?
-No. Llavors et moriràs. Abans que jo. Tal com haurien de ser les coses.
No diu res. Quan la foscor s’infiltra per la finestra i l’ombra li toca el braç, sembla que es fongui.
-Ja no viuràs en aquesta casa, sinó en una de més petita a prop del mar. Jo en tindré unes claus perquè et visitaré molt sovint, i un dia entraré com de costum, però les cortines no estaran descorregudes i el correu serà sobre l’estora. Pujaré a l’habitació per veure on ets. I em sentiré tan alleujada quan et vegi estirat plàcidament al llit que riuré amb ganes. Però quan descorri les cortines, m’adonaré que tens els llavis blaus. Et tocaré la galta i la trobaré freda. La teva mà també serà freda. Repetiré el teu nom un cop i un altre, però no em podràs sentir i no obriràs els ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada