Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.

diumenge, 16 d’agost del 2009

-Estàs segur que ja l’ha de fer, aquest soroll?
-Em sembla que és normal.
-És diferent del de fa un moment.
-Xiit, que no sento res.
-Això és pitjor. Sembla que no pugi respirar.
-Merda!
-Que es mor?
-Vés a buscar el teu pare, Cal. Corre!


Un ocellet desplaça una muntanya de sorra movent-ne un gra cada vegada agafa un gra cada un milió d’anys i un cop ha mogut tota la muntanya l’ocell torna a començar i això és l’eternitat un temps massa llarg per als morts