Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.
diumenge, 9 d’agost del 2009
Totes les portes de les habitacions estan tancades i per això el corredor és fosc. Pujo les escales de quatre grapes, m’assec al capdamunt de tot i miro cap avall. La foscor té moviment. Potser començo a veure coses que els altres no poden veure. Com ara els àtoms. M’assec, baixo de cul i noto el tacte agradable de la catifa els genolls. Hi ha trenta graons. Cada vegada que els compto el resultat és el mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada