Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Suposo que, com totes les coses,
anem fent molt a poc a poc,
passet a passet. Molt lentament,
travessant barreres i muralles,
un peu davant de l'altre,
mirant endavant, encara que sigui una
cosa insignificant...
Però avancem.
Publicat per a
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)