Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.
dimecres, 25 de novembre del 2009
I en aquests moments, ella és l'única que m'enten, l'única que em consola. Llàstima que mai més tornarà, llàstima... perquè era una de les meves millors amigues. LA FUGA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada