Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Va ser entrar a la piscina i sentir aquesta cançó. Va ser com si et clavessin una punyalada, o més aviat el contrari, com si fos una senyal de que continues en aquest món i amb tots nosaltres, una senyal de que continues al meu costat. Un cop la vaig escoltar una vegada, volia que la tornessin a posar una vegada i una altre, i una altre i una altre. Només volia aquesta canço. Em sentia més propera a tu, i a més a més, la cantava. Feia tant de temps que no cantava... i és una de les coses que més m'agrada fer.

Sé que vas estar allà. Sé que hi eres, hi eres per tots nosaltres. Encara que en aquell moment no ho vaig saber veure i em vaig enfonsar, sé que hi eres. En el més petit racó d'aquella piscina, hi eres. Encara que ningú et podia veure, estaves allà. Gràcies Olga. Gràcies per no deixar-nos a tots així com així, i d'una altre manera, continuar amb tots nosaltres. La senyal que volia que arribés, ja ha arribat. Gràcies per ser-hi sempre.

T'estimo!