Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.

diumenge, 7 de febrer del 2010

I la ideea d'anar-la a veure m'esgarrifa. Com puc anar a un lloc com aquell? Com hi puc anar, si per mi aquella persona segueix siguent aquí? Com? No m'atreveixo ni ha pensar-ho.. és com si em clavessin una bufetada rere una altre, i les llàgrimes em cauen soles sense adonar-me'n...