Vull marxar.
Ho necessito.

Vas dir que t'era tot igual. Que t'era igual el que feia, amb qui estava, tot lo que deia, lo que pensava, tot lo que veia, tot lo que sentia, quan reia, amb qui reia, amb qui parlava, amb qui somiava, a qui desitjava, a qui estimava... i doncs? Perquè et fa mal tot el que fa?

No fa falta gastar més temps, he perdut mitja vida per tu, no en vull perdre més.
Vull marxar, vull marxar una temporada, repirar, tornar, i no saber res de tu. No estimar-te. No importa-te. No veure't. No sentir-te. No vull res de tu si no és el que jo vull.

...

D'ilusions, no? D'això és viu, veritat? Tothom viu d'ilusions, no és així? No és el que em vas dir? Doncs deixem somiar.

Quan sents que lo que has desitjat tota la teva vida, només has d'estirar un fil, un petit cordill, un petit impuls, i serà teu per tot lo que duri aquest moment...

Necessito més que un simple t'estimo.
En vull més, sóc humana.

Un paso más.

Era allà. Era real.

No hi vam ser a temps, no vam arribar al Nadal.
Et necessito.

Juntar penas y alcohol, mezcla fatal..

M'ho expliques? Esque jo no ho entenc...
T'estimo.

Quatre mesos i segueixo en el mateix punt. Segueixo pensant que només ens separen 35 quilometres i que aquell dia no va passar res. Que tot segueix igual, que la vida va passant, que te n'has anat de viatge molt lluny, i que algun dia tornaràs.
T'estimo.

Sàpigues que sempre estaré aquí, i que si mai necessites parlar, desfogar-te, qualsevol cosa, hi seré. Gràcies per tot el que has fet per mi, ja saps que ets molt important malgrat la distància, però vull que també sàpigues que encara que tu hagis pres aquesta desició, t'apoiaré i t'ajudaré, perquè d'una manera o altre, entenc perfectament com et sents perquè jo vaig estar a punt de fer el mateix fa un temps. I quan les coses es calmin una miqueta, ja estàs buscan un foradet per mi aquest nadal o xins perquè et voldré fer una visita, sempre que tu hi estiguis d'acord.
Ets una gran persona Olga, i no penso permetre que ara, perquè la distància s'hagi fet més gran, que tu i jo ens separem així com així. No penso permetre perdre aquella persona que va sortir d'un dia per l'altre i em va alegrar el dia amb un gran somriure. I desde llavors, aquell somriure sempre l'he portat amb mi. No penso permetre perde aquella persona que en els dies més foscos, que ningú t'entenia, ella era l'única que ho feia, o si més no, sempre ho intentava, m'escoltava i m'ajudava. No penso permetre perdre aquella persona en que, un dia per l'altre, es va fer àmiga meva. Perquè d'àmics de veritat, n'hi han poquíssim, si els contes, et sobren casi tots els dits de les mans. No et vull perdre Olga. Signifiques molt per mi, encara que de vegades no t'ho demostro, però és la veritat.
T'estimo!

I parlen d'un albúm de fotos com si fos una simple piruleta...