[...] recordar tots els moments al seu costat i tots els que tenim pendents per algun dia. Recordar la seva veu, ja sigui animan-me en una competició o a les llargues trucades per telefon. El seu somriure, càlid i alegre, amb aquella picardia que tenia a la mirada... et feia sentir com a casa. Es recordar-la i sentir la tristesa i l'impotència de no poder-la abraçar, de no poder parlar-hi, de no poder veure-la... La impotència de saber que va marxar sense dir res, sense poder-hi fer res, sense poder-ho acceptar...
T'estimo tan petita...