No puc dormir. Hauria d'estar estudiant però no puc. No puc en cap dels sentits. Després de mesos buscant-les, les he trovat. He trobat una part de les nostres converses, amagades en algun racó del disc dur del meu ex-ordinador. Demà tinc examen de biologia de tot primer de batxillerat i no puc obrir el llibre. Són les 00.17 i no puc. Demà em treuen un queixal i en aquests moments preferiria desangrar-me allà mateix. Em miro al mirall i em faig fàstic, prefereixo tancar els ulls. La poca autoestima que em quedava s'ha esvaït del tot.
Ara m'agradaria ser hostessa, com tu. I estar ben lluny d'aquí, volant en algun racó d'aquest món. Si no tens res que et retingui aquí, és el millor que pots fer. Volar amunt i avall, viatjar i veure món. Un dels teus somnis... somnis que no vas poder complir. O qui sap..? Potser allà a on siguis, estàs estudiant per arribar-hi, i segur que seràs l'hostessa més maca i simpàtica de totes.
Saturació.
Què estic fent? El meu cervell no processa res de res. M'he quedat aturada. Aturada en el passat, en els teus records i en tots els moments que vam passar juntes. Fragments d'un dia de campionats, altres del Raúl Ramos, altres de casa meva, Granollers, Reus... trucades, missatges, converses, abraçades, consells, ajudes, somriures, tonteries, crits, anims, llàgrimes, suport, foques, pallasos i ositus, gordes, jocs, t'estimos... Records i més records. Em perdo en aquells temps, em perdo 10 mesos i 18 dies endarrere, em perdo recordan-te, em perdo en el teu somriure i les teves ganes de viure... 
El que donaria perquè tornessis a estar aquí. El que donaria per trobar-te. El que donaria per tornar-te a veure somriure. Per sentir-te al meu costat, donant-me la mà i dient-me que no passa res, que no ha estat res, que tot ha estat un putu malson, el pitjor de la meva vida... I llavors, correr per els passadissos dels hotels, fer volteretes i perdre el cap, insultar a la gent i enriuro-se'n de tot i de tothom, perquè sí, perquè ens ve de gust. Sortir a la finestra i cridar a tothom, sense pors, cridar el que ens vingui de gust, sense cap perquè. Caure, fer-te mal i amb la seva mà, aixecar-te. I així successivament. Però sempre de peu, amb ella. Amb una persona que el vent se la va emportar. La vida se li va acabar. I perquè? No ho sé. Ningú ho sap. Intento evitar perguntar-m'ho, però és inevitable. I la resposta? Mai obtindré una resposta per a aquest perquè.
Són les 00.37, la meva ment segueix en blanc. Només amb el teu record. El llibre de biologia està a sobre la taula, obert sense dir res. La nostra pel·licula segueix rodant pel meu cervell.
On ets Olga? On ets? No te n'adones que et necessito? Que la teva ausència m'està matant? Que ho he intentat tot, però sense tu jo no puc. Torno a cridar, en silenci, crits ofegats per la teva ausència, per el teu dolor. Torna petita... Torna ja. No puc més.T'he buscat, t'he buscat per tot arreu, a per tot on he anat, t'he estat buscant. On t'amagues? Perquè m'ho posses tan dificil? Et necessito joder! Necessito abraçar-te i explicar-te la meva vida, veure el teu somriure i saber que tot està bé, saber que passi el que passi allà i seràs tu. Saber que passi el que passi no marxaràs mai més del meu costat. Saber que aquest cop no et deixaré anar de la mà per res del món i que seguirem juntes per sempre. Lluitarem per aquell sempre juntes que vam escriure en aquell paper de la meva habitació.
Nosé que més fer, nosé que més pensar. El meu cervell no processa absolutament res. Només tinc un forat al pit que es va eixemplant i es va fent més gros. Cada vegada més gros. Tot el que faig no serveix per res, tu no tornaràs. Per més que cridi, per més que et busqui, tu no tornaràs. Per més que tiri endavant, per més forta que vulgui aparentar, tu no tornaràs. Per més que visqui la vida passant-m'ho bé, tu no tornaràs. Per més que aconsegueixi assolir els meus objectius, tu no tornaràs. Per més coses que faci... tu no tornaràs. I doncs? De què serveix fer tot el que faig, si tu no tornaràs? Si no et veure mai més? Si aquell 6 de novembre, vas marxar sense dir res? Si ja res és com abans...
Tan demano? Només demano lo impossible... TORNA.