Avui t'he portat flors. Ma mare t'ha estat buscant tota la tarda, però no t'ha trobat. Joder. Merda. Perquè no ho sabia? Perquè no se m'havia acudit abans? Ho sento. Et vaig dir que vindria, i si, ho he fet. També he nedat. Feia més d'1 any que no nedava com ho he fet avui. Feia més d'un any que no em sentia bé a dins de l'aigua, tal i com m'he sentit avui, nedant a la teva piscina. Feia més d'1 any que no tenia les forces que tenia avui per poder acabar la piscina.
Et prometo que cuidaré les flors. Les regaré i no els hi faltarà de res. Les tindré allà, a la finestra de l'habitació perquè els hi toqui el sol i no es penseixin. I quan arribin el seu moment, quan s'hagin cansat de viure i no puguin més, veuràs el missatge que et volia deixar però que no ho he pogut fer perquè no t'he trobat. Ho sento...
Tinc por. Tinc molta por. El novembre s'acaba. Els dies passen. Ha set un dels pitjors mesos d'aquest any. Els pitjors dies de tot l'any. Les pitjors nits. La pitjor setmana. L'ansietat. La tremolor. Les llàgrimes. Desitjar lo pitjor. Ho sento. Sé que t'estic fallant, però jo no ho decideixo.
Necessito dir-te tantes coses, necessito agafar-te de la mà i no deixar-te-la anar per res del món. Saber que continuarem juntes aquest llarg camí. Saber que res no ens separarà mai més.
T'estimo tan petita...
Et necessito. Ara més que mai...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada