I aguantes. I penses, no ara no joder! No... I tenses els musculs de la cara per aguantar-ho tot. Els braços inconscienment, també. I de sobte veus que no pots més, de que deixes caure els musculs, els destensens... I només aguanten tibats els del coll. Intentant aguantar la respiració. Fense aquella bola tan molesta que costa d'empassar. I notes com comences a veure-ho borrós. I penses, merda... merda tot. I els tanques. I no vols veure la realitat. No ho vols. Et penses que tancant-los tot serà diferent. Et penses que a lo millor, tan sols has estat dormint durant tot aquest temps i tot ha estat un malson. I que quan els obris, et despertaràs, i tot serà diferent. Que el món haurà canviat i que res de tot això ha passat. Però quan els obres, només notes com les llàgrimes llisquen galta avall. Com res ha canviat, com segueixes estan tu aquí, amb la bola al coll, que et molesta i que t'impedeix respirar. I tornes a tancar els ulls, ho tornes a provar. Però no. El món no desapareix. I serres les dents per no cridar, perquè no et surti la veu, per impotència i per ràbia. Et fas mal a tu mateixa, però no t'importa. T'ofegues. Crides. Plores. Fins que has assumit que ningú et sentirà, que ningú et vindrà a buscar, que ningú tirarà de tu, que res serà com abans, que ella no tornarà... Llavors, al cap d'un rato, de mica en mica, tanques els ulls. Suaument. Intentant esborrar tot el que acaba de passar. Intentan oblidar tot el mal que t'has fet.

Però és horrible despertarte l'endemà, i veure't les marques que et recorden la puta nit que has passat. Que et recorden tot el dolor que has vessat. Tota la merda que portes dins...