Trobo a faltar passar-m'ho bé. Riure sense parar durant hores, fins que et faci la mal la mandibula i la boca. Estar amb la colla i possar-nos al dia de totes les coses que ens envolten. Sortir al carrer i anar amb bici, veient com tot passa al teu voltant, a poc a poc, al seu ritme, mentres tu vas pedalant. Trobo a faltar a la Núria, les nostres xerrades d'hores i la nostra confiança, assentar-me amb ella a classe i riure de qualsevol tonteria i de qualsevol personatge de la classe. Sense enterar-nos de la lliçó ni del que estem fent a classe. Sortir de festa amb ella, i passar-nos-ho bé, juntes. Trobo a falta les abraçades. Ha arribat l'hivern, i tinc fred. Normalment trobes a faltar alguna cosa que has tingut, aquest cas seria una exepció. Els meus pares, mai ho hauria dit, però els trobo a faltar, dues setmanes és molt de temps. La motivació a l'aigua, les ganes de tirar-me a la piscina i nedar amb ganes, amb ganes d'arrivar lluny i d'aconseguir-ho aquest any. En Jack i les seves tonteries, la seva manera de ser i els seus gestos, les seva veu i la seva mirada. Em fa oblidar de tot el que m'envolta. Alguna tarda amb la Joana, fent coses sense sentit, ja sigui al fang o on sigui, em fan desconectar una mica de la resta. I somric. Als meus avís. Vivint davant de casa meva i sense sortir-ne. Retinguts allà dins, sense res a fer, sense sortir a fora. Sense felicitar-me per el meu aniversari ni per el meu sant. Perdent el nord, perdent el cap. A l'innombrable. Tants d'anys... tants bàtecs incontrolats... Aquella neu s'ha desfet del tot. Però mai se sap... sempre pot tornar a nevar. A la Nàdia i les nostres tonteries, al shulish i al "para tueh?", als moments en què ens miravem i reiem sense saber perquè. Ens n'anavem a canpuig, ella plorant, i jo dient-li que la vida s'acaba en qualsevol moment. I finalment, rient. A en Raúl. Tot lo que hi havia i tot lo que hi ha. Tot lo que hem perdut. A les bogeries d'un dissabte a la nit, que han perdut tot el sentit. Al local i tot lo que vam viure allà dins, on vaig apendre a ser feliç de mica en mica. A les bones notes de fa uns anys, i al temps lliure sense fer res. A tocar la guitarra amb ganes, sense desafinar, sabent-me els acords de les cançons i cantant ben fort a dins de casa, sense por de que algú em pogués sentir. A l'amor. Als concerts a dintre l'aigua que feia a cada entreno, on ningú entenia com podia cantar a dins de l'aigua, com podia cridar allà dins sense afogar-me. I sí, ho feia. I m'encantava no, lo següent. Ara se m'ha oblidat cantar sota l'aigua... A l'estiu, tardes a la draga amb qui sap qui, qui sap que fent. A la tardor no viscuda. La tardor perduda. A l'Olga [...] un buit que no s'omplirà mai més. Que cada dia em mata una mica més, però que em fa avançar molt i molt a poc a poc.

A totes aquestes coses que ja no hi són, i que em feien feliç. A tots els petits detalls de cada persona que em treien un somriure i alhora, els feia somriure a ells. A totes aquelles tonteries que no tenien sentit, però que em feien riure com una boja, sense parar, fins que em feien mal els abdominals i em costava respirar. A tots els t'estimos que es deien sense por. A tots els moments que et feien oblidar de la resta del món. A tots aquells fets que et feien sentir important per algú. Que es demostraven. Que s'han perdut. Que no tornaràn.

I que els trobo a faltar. Igual que la meva felicitat.