És una merda no poder comparar el que feies tu amb lo que fan els altres gossos, anar per dir algo sobre tu, i llavors adonar-te'n de que no hi ets. I a vegades se m'escapen coses, perquè no me'n faig a la idea. Segueixo mirant la cantonada de la cuina i  no hi ets, segueixo apartan el plat del cantó de la taula perquè no t'ho mengis, segueixo donan-te menjar d'amagat de la mama, l'únic que cau a terra. Segueixo mirant el teu llit, tot i que només hi ha una joguina teva. Segueixo cridant el teu nom, tot i que no em vens a buscar. Segueixo sentint el teu escallering amunt i avall, tot i que només és a la meva ment. Segueixo tocant el timbre i sentint els teus lladrucs, però no, només són en el meu cap. En realitat només hi ha silenci. El silenci del buit; de quan marxa algú i deixa aquell forat irremplaçable. Sí... aquell putu silenci que et fa sentir com una misèria, i et diu que no tornarà.