Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa.
Y vuelves a tu casa con la misma camisa, pero con manchas de ron.
diumenge, 31 de juliol del 2011
No sé perquè t'extranyes, si ho saps de sobres. Simplement és perquè no pares de pensar. No pares d'imaginar. No pares de crear situacions, moments... I les intentes pensar totes alhora, i t'intentes tranquilitzar, però la teva ment vola, i tot et sembla tan bonic...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada