I quan enyoro tots aquells moments,  totes aquelles carícies,  tots aquells sentiments,  tot aquell amor i tot lo que comporta... llavors és quan em tanco dins del "Corazón de piedra" i em repeteixo dins meu: "deixa'ls anar, deixa'ls anar... les persones que més has estimat sempre estaran dins teu, és normal que piqui.

Potser... d'aquí a molt de temps... potser, algun dia... tornaràs a estimar..."

Perquè no tens límits. 

T'estimo molt

Tot el que em diguis ho faré. Perquè sé que creus amb mi. Sé que confies en mi. Sé que ho apostaries tot per mi, per a què guanyés. Em donés força. Em dónes raó per no tirar la tovallola, per plantar-me allà davant i dir: aquí estic jo, aquí he vingut i aquí flipareu. I demostrar-ho. Sé que ho puc fer. Tu m'has demostrat que estaràs allà, surti bé o malament. Tu m'has demostrat que ho valc. Has confiat en mi quan ningú més ho feia i vas fer que el pitjor campionat de la meva vida tingués una part positiva. I no, no em penso rendir, ho penso aconseguir, penso fer que es caguin en mi. Penso cardar-hi pit i cullons. T'ho prometo.

Tot el que podríem ser tu i jo si no fóssim tu i jo.

Si en el fons, et vaig fer un gran favor

A vegades em pregunto com seria la meva vida ara mateix si l'Olga no hagués marxat

Ni t'imagines lo molt que et trobaré a faltar... No vull que pleguis, siusplau... És pensar-hi i posar-me a plorar.