I tot d'una, plaf!, aquest record també s'esvaneix, talment com la neu. No hi ha mai un perquè per a un record. Arriba de sobte, així, sense demanar permís. I no saps mai quan se n'anirà. L'única cosa que saps és que, per desgràcia, tornarà. Normalment només són segons. I ara ja sé què he de fer. N'hi ha prou de no recrear-s'hi gaire. Tan bon punt se't presenta el record, te n'has d'allunyar ben de pressa, de seguida, sense que et sàpiga greu, sense concessions, sense fixar-t'hi, sense jugar-hi. Sense fer-te mal. Sí, val més... Forma part del passat. Aquella neu s'ha desfet del tot.