i és com si em separes d'una cosa que mai he tingut però que sempre he volgut... i ara que ho puc tocar amb al punta dels dits, sóc jo la que desapareixo. I tinc aquella necessitat absurda de no deixar-ho escapar. I m'odio per tornar-me a sentir així, vulnerable, i alhora adoro la meva capacitat, per després de tants de mesos, tornar amb tanta força i sense frenos. 

Que curiós és el destí... que et porta aquí amb mi. 

M'agradaria pensar que és cosa del destí. Que el meu futur no estava allà, que estar allà no m'hauria servit i que el destí ha volgut que no hi estigues. M'agradaria pensar que per mil i una raons jo no hauria d'estar allà en aquell moment, que el meu futur em depara altres coses lluny d'allà. Que ha estat tot planejat des d'un bon principi perquè no hi pogués anar. 

M'agradaria pensar que és cosa del destí, perquè com sigui cosa del karma, ja em puc calçar.