Era difícil. Girar-te i no tornar mai més en aquell lloc. Donar l'esquena a tot lo que tenia a veure amb aquella persona. Caminar sola un altre cop, sense una mà per quan caus. I sí... era difícil, però ho vaig aconseguir. El cel estava ple d'estrelles. Només hi faltava la lluna. Però m'era indiferent, lo que no et mata et fa més fort.
I llavors, en el dia més inesperat, apareix. Allà, entre els nuvols, al mig de totes les estrelles. Brillant, amb força. Eclipsant el Sol, un eclipsi total.
Em vaig oblidar de que només era un eclipsi. Em vaig oblidar de que seria fugaç. Em vaig oblidar de que no m'hi podia aferrar; de que en aquesta vida, res és permanent.
Idiota.