The promises we made were not enough
The prayers that we prayed were like a drug
The secrets that we sold were never known
The love we had, the love we had, we had to let i go

Crec que ha set pitjor que anar al psicòleg. 

And the hardest part
was letting go, not taking part.

Everything I know is wrong,
everything I do just comes undone
and everything is torn apart...

Oh, and it's the hardest part,
that's the hardest part.

No tornarà. Res del que tenies que et mantenia mig ferma no tornarà. Ho has trencat tot. Incloent-hi tu mateixa. Idiota. Per què t'aferres tan? És com si m'haguessin buidat per dins. Però ja no hi ha marxa enrera. I passen les hores i noto com el tic-tac d'un rellotge dins del meu cap. Com una veu que va xiuxiuejant: "supera això, no seràs capaç". I es repeteix un cop rere un altre, fent-me veure que, realment, sóc incapaç.

Em dic Katniss Everdeen. Tinc disset anys. Casa meva és el Districte 12. No hi ha Districte 12. Jo sóc la Muntagarlaire. Vaig fer caure el Capitoli. El president Snow m'odia. Ell va matar la meva germana. Ara el mataré jo. I després s'hauran acabat el Jocs de la Fam.

I a vegades, tot sovint, em pregunto què és real o no és real. Encara que no hagi estat sotmesa a cap tortura del Capitoli, sento que la meva vida s'ha destrossat pas a pas. Com cada bocí dintre del meu cap, deixa de funcionar. Pensant en què, potser, si tanco els ulls, i al cap d'uns segons els torno a obrir, tot estarà bé. 

- Sóc una fracassada.

- Real o no real?

- Real.

Tinc ganes d'agafar tots els records de la meva vida i cremar-me, juntament amb ells. 
Seria una bona manera d'acabar amb tot. Amb tot el passat que m'encadena i no em deixa tirar endavant i amb mi mateixa. 
Així, estariem per sempre junts, ja que sento que és tot lo que tinc.

No ho entenc. No entenc com després de tot aquest infern són capaços de reviure. No entenc com són capaços de no acabar amb les seves vides per sempre. De manera definitiva. No entenc d'on treuen les forces després de tot. Perquè jo no les trobo. Perquè fa temps que em pregunto si sortiré d'aquest pou on porto mesos atrapada. On no veig la sortida i vaig destruïnt tot lo que toco. Si algun dia m'injectaran morfilina per calmar-ho tot, o em donaràn una pildora lila com les de l'esquadro dels rebels en cas d'emergència. O si els meus malsons i les nits sense dormir desapareixerant, o tan sols seguirant atormentant-me cada cop més. A vegades, penso en aquell viatge. En què va significar per mi. I tot lo que va passar quan vaig tornar. I com, des de llavors, no sé qui sóc. No m'he tornat a trobar. I com, des del pou en que m'he atrapat, la llum cada cop va disminuint més. 

I’m standing on the bridge 
I’m waiting in the dark 
I thought that you’d be here by now 
There’s nothing but the rain 
No footsteps on the ground 
I’m listening, but there’s no sound 
Isn’t anyone trying to find me? 
Won’t somebody come take me home ?

Esborranys, esborranys, esborranys...
Tinc tanta ràbia acumulada que aguantaria uns 200 papallona sense viratges. 

Amb 5 minuts ets capaç de veure lo que amb 3 anys no vas ser capaç.

Quan un amor s'acaba es pot trobar tot, excepte un perquè.